Selecció de poemes
La tarda
Converses imàginaries. 1995.
Blava.
La tarda és blava.
Els arbres s’adormen
mentre el vent, incansable, canta
les dolces cançons llunyanes.
Són cançons de tots els temps
que recorden la ja perduda infància.
Aquell moment blau.
Escolta el cor del poeta.
Avui el temps és un camí
ample i etern, com mai.
Blava.
La tarda és blava
i jo m’adormo mentre
el vent, incansable, canta
les dolces cançons llunyanes.
L'altre demà
Converses imàginaries. 1995.
Sempre trobem un altre demà,
tendre i dolç com els somnis de l’ahir.
I més onades
que arriben a les seves platges daurades,
i més hiverns
amb llars de foc calentes.
Tot vindrà de nou
com un glop inesperat,
i riurem
i dansarem
mentre els arbres canten
melodies desconegudes.
La pau
Converses imàginaries. 1995.
Més que mai,
perfilem l’esperança
i dibuixem el castell de sorra antic
sobre les llàgrimes de tants innocents,
sobre els rostres de somriures fràgils.
Més que mai,
desitgem els camps plens de blat,
les mans dispostes per crear,
i el suavíssim bàlsam blanc
sobre les ferides de sempre.
Mirem l’horitzó.
Escoltem les veus dels poetes.
La llum verge del nou dia
ens recorda que avui, també,
tot és posible.
Silenci
Converses imàginaries. 1995.
No dius res.
Silenci.
Les paraules estan cansades.
Pelegrines d’elles mateixes,
fugint del seu sentit i solidesa.
Estan cansades
però ens queda el gest de la mirada.
La teva, la meva.
Insòlit paisatge de miralls
febles que som nosaltres.
No diguis res.
El silenci deixa rastre
sense saber-ho.
L'ànima d'un nen
Converses imàginaries. 1995.
L’ànima d’un nen
és una tarda de neu.
Quieta, blanca,
silenciosa i pura.
Només l’escolta més enllà
la cançó de Déu,
gronxant-la suaument,
molt tendrament.
Eterna és
l’ànima d’un nen.
Sense temps,
sense nord.
La nostra vida passa
travessant deserts
intentant retrobar
aquella pau de gel
mirall d’un cel
d’una tarda de neu.
La nostra perla blanca
la nostra ànima perduda.
Quieta, blanca,
silenciosa i pura.
Retorns
Converses imàginaries. 1995.
Retornem esgotats per sobre les voreres infinites
de somriure estret i gris;
voreres tossudes i obstinades; voreres...
però mai camins.
Retornem cansats de cercar sense repòs
dins aquest cercle viciós i brut,
sense fi, voreres mentideres...
que mai seran camins.
Retornem envoltats de mirades expectants,
de secrets inconfessables,
i d’hores perdudes i atrapades per les voreres afamades sense destí.
Retornem a enlloc.
Potser a nosaltres mateixos; ombres desorientades?
Impacient, tota l’esperança de canvi
ens crida per totes les cantonades.
Certes coses intangibles
Terres llaurades. 2015-2019.
Endreça ara la teva taula
i obre la finestra de la cambra,
que passi la nova claror d’avui,
la llum daurada del present,
el batec del vell campanar
que mesura el temps.
Més enllà dels límits
de la teva calmosa mirada
la paraula, sempre encesa,
s’allargassa com aquells
pollancres que reconeixes
de lluny malgrat la boira.
No són inútils aquests
instants plens de silencis
on la paraula, sempre lliure,
és onada que s’estavella
contra les quietes roques
d’una ànima assedegada.
Des del teu lloc,
tot el món i totes les veus.
Raja l’aigua de la font
al final del camí.
Reconeixes el seu cant?
Endreça ara la teva vida
i obre la finestra de bat a bat,
que passi tota la llum de cop,
el primer cant serè de la merla,
l’intangible vol del poema
com un consol.
Despertar
Terres llaurades. 2015-2019.
No es van perdre tots els ocells.
No sents el seu cant que ve de lluny?
No sents el remoreig de les fulles
encara esperançades?
No sents com et crida la vida amb tots
els seus colors possibles?
En el batre d’ales d’un ocell s’amaga la llum.
Reconeixeràs
Terres llaurades. 2015-2019.
Reconeixeràs
l’ofec del nus
dins el present
del teu temps,
dins la pell
del teu cos,
dins l’ànima.
Reconeixeràs
el bri de llum
dins la foscor
de la nit, d’ara,
com un silent far
que et guarda
des d’un lloc incert.
Camino
Terres llaurades. 2015-2019.
Camino
per terres llaurades
de temps provisional
amb la claror d’una llum
que reconec de sempre,
feridora com un clam,
acollidora d’esperances.
Sempre
Poemes blancs. 2015.
Renéixer, sempre, dins del blanc profund
d’una travessia plena d’incerteses.
Retrobar, sempre, antics mars d’argent;
inesperats camins dins del desert.
No oblidar mai, la claror de la llum primera,
amb els ulls, sempre, esperant.